Exigeixen que callem quan veiem que, dia rere dia, les nostres condicions de vida són més i més precàries. I som nosaltres les que sostenim, amb la nostra feina no reconeguda, un sistema que no para de recordar-nos que nosaltres i la nostra feina valem menys. Pretenen que aguantem els governs que apliquen retallades i privatitzacions que acaben recaient sobre les dones, que ens precaritza i empobreix, més encara.

Sabem que l'any 2016 van ser assassinades 36 dones en mans d'homes als Països Catalans, i amb tota la tristesa i impotència del món sabem que no seran les últimes. Perquè per molt que des dels estaments polítics, judicials, o dels mitjans de comunicació s'omplin la boca de paraules de rebuig i desconcert davant de la cruesa dels feminicidis, això no serveix de res. Necessitem que les nostres vides esdevinguin una prioritat política. No s'acabarem amb l'assassinat sistemàtic de dones fins que no s'abordin les profundes desigualtats existents entre homes i dones.

Veient tota aquesta violència i discriminació, copsant com aquest sistema ens situa en una posició totalment desigual, nosaltres no podem i no volem estar callades, tranquil·les i obedients. Exercim l'autodefensa feminista a partir de l'autoorganització per fer-hi front cada vegada que el patriarcat ens colpeja en forma d'agressió estructural, física, sexual, verbal o simbòlica.

Utilitzen la imposició del silenci i la invisibilització com a mecanismes de control i poder. Però això s'ha d'acabar. Les dones prendrem els carrers, les places i tots aquells espais que ens semblin per reclamar allò que ens pertoca, volem la meitat de tot. Al cap i a la fi, i parafrasejant la companya Angela Davis: La lluita feminista és la idea radical que les dones som persones.

Com cada 8 de març, i com cada dia de l'any, cridem que juntes farem que s'escolti la nostra veu i la de les dones que el patriarcat ha silenciat, les veus ofegades que nosaltres no permetrem que caiguin en l'oblit perquè no posarem el comptador a zero. Seguirem legitimant tota resposta de lluita de cada dona que s'alci per defensar els seus drets tant a la feina, com a casa, o al carrer.

Davant d'aquesta ofensiva, estenem la sororitat entre nosaltres. Perquè sabem que juntes som més contundents a l'hora de combatre un sistema que ens explota, anul·la, i jutja. Perquè, colze a colze amb les lluitadores d'Esfosa, la PAICAM o les Kelly's, aconseguim autoorganitzar-nos des de la solidaritat i la desobediència, per plantar cara als atacs i agressions constants que el patriarcat ens projecta, per exemple, en forma de doble explotació. I és des d'aquí, des del que es cou a la base de les lluites, on flamen les espurnes que el feminisme encén cada vegada que les dones alcem la veu als carrers, a les cases, a les institucions i als llocs de treball. Perquè tenim una història de resistència que, malgrat els reiterats intents d'invisibilitzar-la, ens empeny a arrelar-nos en les lluites que les companyes van emprendre per bramar que, enguany, juntes seguim sent més fortes!

Sabem que el patriarcat i el capitalisme confereixen una aliança fulminant, especialment per les dones. Que cada dia, i especialment el 8 de març, no oblidem que lluitar contra la violència masclista també és confrontar les polítiques migratòries, racistes i classistes que retenen les nostres companyes a les fronteres. Que és lluitar en contra l'Europa fortalesa que defensa unes fronteres patriarcals on les dones pateixen múltiples opressions i violència mentre són invisibilitzades. Lluitar contra la violència masclista també és combatre la LGTBIfòbia. Combatre a qui vol reprimir-nos, patologitzar-nos i assimilar-nos, combatre els qui mercantilitzen la nostra sexualitat.

Així que, amb consciència i valor, prenem la lluita pel socialisme i la independència dels Països Catalans on no hi tingui cabuda el sistema patriarcal. Perquè sense el feminisme, ni ens conformem, ni és possible una societat lliure d'opressions. I sabeu que juntes farem córrer la veu: "ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer". Juntes desmantellarem aquest sistema que no busca el benestar de les persones, sinó el seu màxim rendiment, perquè tenim dret a una vida digna que valgui la pena ser viscuda.